DISCAPACITATS A LES SÈRIES (2)

Ja fa uns anys vaig escriure sobre els canvis que s’estaven fent en el món serièfil relacionat amb els discapacitats. Afortunadament cada vegada és més habitual veure personatges que pateixen algun que altre tipus de minusvalidesa, com per exemple el Dr. House, el Jake de Touch o el Kurt de Glee, tots ells fan que la televisió no estigui tant allunyada de la realitat. 

A casa nostra també hi ha grans exemples com el Narcís del Cor de la ciutat, la Mònica de Ventdelplà o el Toni de Polseres Vermelles que han fet que Tv3 no es quedi enrere a l’hora de fer possible la normalització d’aquest tipus de col·lectius que fins fa poc semblava que les cadenes tinguessin por a ensenyar-los.

Ara, de nou, sembla ser que una nova època s'albira a Hollywood. Si us fixeu els sis exemples anteriors (Hugh Laurie, David Mazouz, Chris Colfer, Ferran Carvajal, Mar Ulldemolins i Marc Balaguer) tenen dues coses en comú:

• Primer de tot, tots ells són representats per grans actors que s’han preparat el paper. Probablement s’han informat bé sobre les dificultats que tenia el seu personatge i han conegut i emfatitzat amb persones que també les pateixen, i al final ens han sabut convèncer. 
• Segon, i més important, cal destacar que tots ells són actors que no pateixen cap discapacitat ni física ni psíquica, com la majoria d’actors (pràcticament la totalitat) que representen personatges d’aquest tipus.

De nou, per a tractar aquest tema cal que fem una ullada al passat i al cinema.  Som al 1987 on la jove actriu de 21 anys Marlee Matlin acaba de ser nominada i ha guanyat l’Oscar pel seu paper principal a la pel·lícula Children of a lesser God on representava a una noia sorda. Matlin puja a l’escenari per a fer el típic agraïment a l’acadèmia, a la família, i a la llarga llista de gent que ho ha fet possible (no cal que us expliqui com va, que de ben segur que tothom s’ha tragat alguna vegada una gala del Gaudí, Goya o algun que altre premi). Comença el seu discurs amb una peculiaritat, ho fa amb ASL (llenguatge de signes americà), i es que l’actriu és pràcticament del tot sorda des dels 18 mesos. 

En aquell discurs dóna un gran missatge a tots aquells que pateixen alguna discapacitat i volen seguir les seves passes: Hi ha cabuda per ells en el món del cinema i la televisió.

Així passem a la petita pantalla i fem un salt en el temps, al 2009 concretament. Aquell any apareix per Glee un nou personatge, la Becky Jackson, una animadora amb la Síndrome de Down. Resulta un fitxatge important perquè la Lauren Potter, l’actriu que la representa, al igual que el seu personatge també té aquest trastorn genètic. Un cop més Glee pren la davantera a l’hora d’introduir personatges que formen part de col·lectius discriminats, aquesta vegada ho fa amb un personatge secundari però obre la porta a altres projectes per a seguir el seu camí.

Un altre gran pas s’ha produït aquest Setembre quan la ABC ha estrenat una nova comèdia familiar. Es diu Speechless i tot i que encara està pendent de veure quina evolució té, de moment pot dir que el seu primer capítol ha estat molt ben rebut pel públic americà amb una audiència de més de 7 milions. 

La sèrie tracta d’un adolescent amb paràlisis cerebral i la intenció és riures de les situacions incòmodes en les que a vegades es pot trobar pel fet de ser adolescent i pel fet de tenir aquesta discapacitat. No cal dir que l’actor, Micah Fowler, també pateix el mateix que el seu personatge, potser no amb el mateix grau de discapacitat, però comprèn perfectament les situacions que hi ha en el guió. Aquest cas destaca sobre la resta perquè és el protagonista el qui es troba en aquesta condició i no un secundari com en la majoria de les sèries.

I pel final he deixat la millor, la que sota el meu punt de vista ha fet més per la societat en general. Es tracta de Switched at Birth, una sèrie del 2011 que ha anunciat que l’any que ve emetrà la seva última temporada. Aquesta sèrie no només té un fotimer d’extres i personatges de poca rellevància que són sords, si no que té actors secundaris com en Sean Berdy, que tenen com a llengua habitual el ASL. A més la protagonista és Katie LeClerc, una actriu que té la síndrome de Méniere, de nou ens trobem amb un cas d’una actriu que no té exactament el mateix grau de discapacitat que el seu personatge però que compren quina és la situació del seu dia a dia. Per posar la cirereta al pastís una de les actrius recurrents de la sèrie és ni més ni menys que la Marlee Matlin.

Però Switched at birth no va trencar amb tots els esquemes fent que gran part de l’elenc tingués deficiència auditiva (tot i que també), la sèrie va passar a la història quan a la segona temporada (2013) va decidir emetre un capítol gravat íntegrament amb ASL. Durant una hora els espectadors no sords que segueixen la sèrie es van poder sentir com els seus personatges, van poder empatitzar amb ells i intentar entendre’ls. Occupy Carlton és un capítol que de ben segur que no et deixa indiferent.

Els Estats Units ha començat a canviar, cada vegada hi ha més actors que pateixen la mateixa discapacitat que els seus personatges, o com a mínim alguna de similar, fet que dóna molta més veracitat a la situació i a la sèrie. La societat americana ha rebut de forma molt positiva aquesta diversitat i risc que durant molts anys els directius i executius han temut. A Catalunya aquest moviment encara no ha arribat però esperem que d’aquí poc ho faci. Passet a passet avancem cap a una normalització, es cert que es podria fer més ràpid i existeixen molts aspectes a criticar i millorar,  però crec que ho important és tenir en compte que s’està fent, està passant.