Com les persones cap sèrie és perfecte i això també inclou The O.C. Però
que no sigui perfecte no significa que no tingui coses bones, moltes coses
bones!
Encara que una hora a la setmana sembla poca cosa per a canviar el món, The
O.C. va saber com utilitzar-la i fer que tots ens aturéssim a veure els drames
de Newport. Deu anys més tard (es va estrenar el 5 d’Agost de 2003) encara
estem apreciant el que ens va deixar aquesta sèrie i com ens ha canviat la vida.
Errors en comet tothom, i probablement la mort de la Marissa (com els hi
han recordat moltes vegades) n’és un. Els mateixos guionistes van desprertar-se
l’endemà amb la sensació de “Oh Déu meu! Què hem fet?!”. Però podem apreciar
moltes coses per les quals hem de estar agraïts.
Fer la música un personatge més ha estat una cosa que moltes sèries han fet
abans de la creació de Schwartz i que seguiran fent durant molt més temps
després. Però The O.C. es va arriscar amb la música indie, un estil poc conegut
en el aquell moment, ens va mostrar músics i grups que ningú coneixia i els va
llençar de cap a la fama. Els creadors es poden sentir orgullosos ja que la
sèrie va aconseguir que molts grups volguessin cantar en algun capítol. En
aquell moment era la manera de fer-se conèixer donat a que no hi havia iTunes
ni webs similars. La música moltes vegades feia que tot enllaces.
A principis del 2000 si no eres de Orange County probablement no tenies ni
la més remota idea de que era O.C. Després del primer capítol i la famosa frase
Welcome to the O.C., bitch! (que va ser
mal traduïda al castellà per un simple Bienvenido,
capullo) tothom sap que les sigles es refereixen a Orange County, un comtat
de California. Els Cohen van fer de l’abreviatura un fenomen global.
Les múltiples referències a la cultura pop que va tenir la sèrie va ser una
empenta que els va ajudar a assolir la fama que van tenir.
Abans de la sèrie les religions estaven separades. O erets catòlic o jueu,
però els Cohen van demostrar com una família pot tenir membres de diferents
religions i no haver de sacrificar cap cosa. I encara van anar més lluny, van
donar la imatge que el matrimoni interreligiós era normal i habitual. Ser de
les dos religions era una cosa impensable fins que va arribar el Seth i amb la
seva invenció va treure ho millor de cada religió, es va muntar la seva pròpia,
i com deia ell tenia a Jesús i Moisés de la seva part; res podia sortir
malament per Chrismukkah (Navidukkah).
Finalment va demostrar que els frikis
podien ser sexis. A les sèries de televisió, sobretot, la imatge del friki
sempre havia estat molt remarcada com a lleig, asocial, raret... Fins que va
arribar Seth Cohen. Ryan Atwood, forçut, voluminós, esportista, el noi dolent
amb passat negre... havia de ser l’estrella de la sèrie, el noi per que totes
les fans es moririen, però no va ser així. La majoria d’espectadors, per
sorpresa fins i tot dels propis creadors, els hi encantava el neuròtic,
l’esprimatxat, el fan dels videojocs, l’obsés dels còmics (bé...novel·les
gràfiques), el raret; en resum el friki. Es va posar de moda que el llest també
podia ser el guapo (Smart is sexy). I
pensar que la Fox volia desfer-se d’aquest personatge...
 |
| Seth Cohen |
The O.C . va ser la sèrie que va reflectir la societat del 2000
perfectament. I és única en el seu gènere.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada