Ahir al vespre, als Estats Units, es va acabar la comèdia més vista dels últims anys. The Big Bang Theory es va acomiadar en gran davant de gairebé 18 milions d'espectadors. Un especial d'una hora que va ser el més vist en tot moment ens va portar al final d'en Sheldon i companyia.
ATENCIÓ! AQUEST POST CONTÉ SPOILERS. SI NO HAS VIST L'ÚLTIM CAPÍTOL DE THE BIG BANG THEORY COMPTE AMB EL QUE LLEGEIXES. TOTS ELS ALTRES PODEU CONTINUAR.
Un final llençant a tauler, apostant pel que saben que funciona, en definitiva un final segur. Hi ha moltes sèries que podrien aprendre de Chuck Lorre i companyia. Si us heu treballat dotze temporades magnífiques no us arrisqueu a que tota la feina se'n vagi a la merda amb un final que mostra el que la sèrie no és.Això joves és el que hem après de l'últim capítol de The Big Bang Theory.
Comencem amb en Sheldon i l'Amy esperant una trucada des de Suècia, com ja es podia esperar els hi han donat el premi Nobel de Física, el somni que porta tenint des de petit per fi es compleix i per assegurar-se que no és fantasia en Leonard li dóna una bona bufa. Com deia, humor sense arriscar, funciona? Doncs endavant.
El capítol segueix endavant, veure en Sheldon entrar en pànic degut a la fama és molt graciós i amb la part de l'ascensor els guionistes es coronen com a mestres de la sitcom.
Us he dit que el final ha estat predictible però he de confessar que l'inici de la segona part no me la imaginava ni de llarg. La Penny està embarassada!
Seguim a tota la tropa cap a Stockholm a veure com la parelleta rep la medalla del premi Nobel. Tots es veuen davant de la tessitura d'haver d'aguantar el discurs egocèntric d'en Sheldon (ja que agradi o no, és el seu amic) o tornar a casa abans i passar els dies amb la seva família. Evidentment acaben tots quedant-se a la terra sueca per veure el discurs que ens té preparat.
Tot i que m'hauria agradat tornar a veure un discurs a l'alçada del "no han vist el costat fosc de la lluna" toca fer un discurs emotiu que m'ha fet humitejar els ulls. En Sheldon opta per donar les gràcies als seus amics, ja que si no fos per ells no podria gaudir d'un Nobel. Em pensava que colaria un Bazinga en algun moment, que presentaria a en Howard com a Mr., que s'ovacionaria a si mateix d'alguna manera, però de nou em sorprenen sense un xic d'acudit.
El Dr. Sheldon Cooper fa un discurs sentit, donant les gràcies de tot cor a les persones que més estima i tanca el parlament enllaçant amb l'inici de la sèrie. Recorda quan en Leonard li va dir que tindria un fill amb la Penny que seria llest i guapo. Aquí les llàgrimes ja em vessaven.
Ja només falten els crèdits, però fins i tot en aquest moment són perfectes. Una imatge que hem vist en cada capítol, en cada opening, tots asseguts al sofà o al seu voltant cruspint menjar a domicili i de fons The History of Everything en una versió més melancòlica que ens diu adeu. És el clima que resumeix tota la sèrie, una cosa relaxada, que fa riure, i que ens dóna la sensació de llar.
Han fet falta 12 anys d'evolució continua del personatge per a veure com ha passat de tenir un únic objectiu en la vida que era aconseguir el Nobel a adonar-se que hi ha una altra cosa que li importa molt més. Ha calgut assolir aquest somni per a veure que els seus amics són la cosa més important de la seva vida.
Seguim a tota la tropa cap a Stockholm a veure com la parelleta rep la medalla del premi Nobel. Tots es veuen davant de la tessitura d'haver d'aguantar el discurs egocèntric d'en Sheldon (ja que agradi o no, és el seu amic) o tornar a casa abans i passar els dies amb la seva família. Evidentment acaben tots quedant-se a la terra sueca per veure el discurs que ens té preparat.
Tot i que m'hauria agradat tornar a veure un discurs a l'alçada del "no han vist el costat fosc de la lluna" toca fer un discurs emotiu que m'ha fet humitejar els ulls. En Sheldon opta per donar les gràcies als seus amics, ja que si no fos per ells no podria gaudir d'un Nobel. Em pensava que colaria un Bazinga en algun moment, que presentaria a en Howard com a Mr., que s'ovacionaria a si mateix d'alguna manera, però de nou em sorprenen sense un xic d'acudit.
El Dr. Sheldon Cooper fa un discurs sentit, donant les gràcies de tot cor a les persones que més estima i tanca el parlament enllaçant amb l'inici de la sèrie. Recorda quan en Leonard li va dir que tindria un fill amb la Penny que seria llest i guapo. Aquí les llàgrimes ja em vessaven.
Ja només falten els crèdits, però fins i tot en aquest moment són perfectes. Una imatge que hem vist en cada capítol, en cada opening, tots asseguts al sofà o al seu voltant cruspint menjar a domicili i de fons The History of Everything en una versió més melancòlica que ens diu adeu. És el clima que resumeix tota la sèrie, una cosa relaxada, que fa riure, i que ens dóna la sensació de llar.
Han fet falta 12 anys d'evolució continua del personatge per a veure com ha passat de tenir un únic objectiu en la vida que era aconseguir el Nobel a adonar-se que hi ha una altra cosa que li importa molt més. Ha calgut assolir aquest somni per a veure que els seus amics són la cosa més important de la seva vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada