A MILLION LITTLE THINGS 1x09

En l'última review de A Million Little Things vaig dir que no empatitzava amb els seus personatges però que la sèrie tenia potencial. Un 7 sobre deu li vaig posar. 

Ara amb pràcticament mitja temporada emesa us he de dir que la nota ha pujat amb escreix. Probablement aquest sigui em motiu pel qual la sèrie segueix liderant setmana rere setmana la seva franja horària amb tres milions i escaig d'espectadors.

ATENCIÓ AQUEST POST CONTÉ SPOILERS. SI NO HAS VIST EL CAPÍTOL "PRESPECTIVE" DE A MILLION LITTLE THINGS COMPTE AMB EL QUE LLEGEIXES. TOTS ELS ALTRES PODEU CONTINUAR.

El capítol d'aquesta setmana comença amb l'aniversari d'en Gary. Pensareu: no pot ser, el seu aniversari va ser fa un parell de capítols. Però és que ara es tracta d'un altre aniversari, un que si que li fa il·lusió celebrar, avui fa un any que està en remissió.

Al llarg de tot el capítol veurem com eren aquelles sessions de quimio que va haver de fer. En Gary presumia da barba, però poques més coses les trobava optimistes en aquella sala on sols hi havia la butaca, la medicació, un cubell per a vomitar i una paret blanca a la que mirar. 

En Jon, en canvi, era l'únic que es mostrava 100% optimista en cada sessió. El va acompanyar en totes, cantava Can't Hold Us per a donar ànims, va posar un quadre de Boston a la paret per a tenir alguna cosa que mirar, i va recordar-li cada dia que se'n sortiria.

Per això sobta que fos precisament en Jon qui es treies la vida. Una persona que ha intentat convèncer a en Gary per totes les maneres possibles que viuria, que se'n sortiria, que valia la pena lluita, i va i és el qui es suïcida. Aquesta mateixa reflexió fa en Gary quan arriba a casa i veu que tots els seus amics li han preparat una festa. Amb una excel·lent interpretació de James Roday veiem com el seu personatge es trenca per dins.

Per sort veure com en Gary esclata té una part  bona i és que la Maggie decideix fer quimio. El cliffhangger és important ja que ho decideix després que en Gary hagi passat la nit amb l'Ashley i que no li contesti a les trucades.

Crec que era el capítol que tots estàvem esperant. Em costa entendre perquè a Maggie s'obre amb tothom menys amb la persona que més importa, però suposo que en el proper capítol obtindrem respostes. Tornant al tema del principi, crec que poc a poc podem anar empatitzant amb els personatges. Té el risc d'acabar com Parethood que entre tants personatges mai sabia cap a on havia d'encarar el capítol, però de moment ho controlen molt bé.

Per cert, mai més podré tornar a escoltar la cançó de Macklemore de la mateixa manera... Té pinta a que apareixerà en una quarta versió de "Cançons que no es poden repetir".