Toca fer memòria i parlar de quines sèries he vist aquest mes. La veritat és que les primeres setmanes vaig estar fent un poti poti fins que Netflix va penjar New Amsterdam.
Vaig començar el mes buscant la segona temporada de Dance Academy. No està al nivell de la primera però recordeu que és una sèrie per passar l'estona, i per tant no se li pot exigir gaire. Ideal per tenir posada de fons i perquè no dir-ho, gaudir d'algunes actuacions de ballet.
La segona setmana de Febrer es va emetre per Tv3 el final de la mini-sèrie basca Altsasu. Personalment el millor capítol no és l'últim si no el que expliquen totes les irregularitats que van haver-hi un cop ja dins la presó. Si voleu llegir-ne més sobre aquesta sèrie he escrit un post: Recomanacions de sèries: Altsasu.
El baile de las luciernagas. Què dir de la nova sèrie de Katherine Heigl? Té un target super limitat: Dones amb la crisi dels 40/50 anys. M'era impossible connectar amb els personatges, cap ni un. No trobava l'interès en absolutament res del que els hi passava. Tot i així entenc que les que si són el target si que la deuen considerar bona, si no no portaria 2 setmanes entre les més vistes de Netflix.
Però la realitat és que aquest mes de febrer es resumeix amb una sèrie: New Amsterdam. El 16 de Febrer es va estrenar a Netflix les dos primeres temporades i les estic devorant. Ja havia vist els seus primers capítols quan es van estrenar als Estats Units però la veritat es que no la recordava gaire. Pels qui espereu veure un House o un Grey's Anatomy ja us dic ara que no. La sèrie es embafadora a matar. Tracta sobre un hospital públic de Nova York i el seu director mèdic que és perfecte.
El debat intern que he tingut aquest mes és fins a quin punt una ficció que intenta situar-te en la realitat ha de contenir elements que ni de conya estarien allà si fos veritat. Per exemple, New Amsterdam. Com a bona sèrie de la NBC, un dels canals progressistes dels Estats Units, hi ha representades totes les races del món, tots els col·lectius i tots els grups estigmatitzats socials. Aquell hospital és el món ideal, la meitat de l'equip mèdic són dones, un de cada tres és afroamericà, hi ha un nan treballant amb absoluta normalitat, hi ha un munt de personatges que tenen malalties mentals varies i en parlen amb absoluta normalitat. Tot això fa que al veure aquesta sèrie em quedi la sensació d'estar mirant ciència ficció. Es tant poc creïble això com la rebel·lió de les màquines de Matrix.
Un cas semblant m'ha passat amb el doblatge al català d'Altsasu. Tv3 ja va explicar en el seu moment que la sèrie s'havia tractat com qualsevol altra sèrie forastera. Això vol dir que es va traduir tot al català, fins i tot els diàlegs que estaven en castellà i que probablement si la sèrie fos catalana s'haurien mantingut en castellà. Es cert que és tant poc habitual trobar un sherif de Texas parlant en català com un guardia civil. Es cert que amb el primer no em queixaria i amb el segon em van sagnar les oïdes. Crec que pel bé comú hauríem d'evitar escenes com "Què hi posa al teu DNI?". Una frase que no s'ha sentit mai en català.
Normalitzar elencs representatius, sí, però fins a un cert punt. Normalitzar l'ús de la llengua, sí, però fins a un cert punt. En ambdós casos han creuat el que per mi és el punt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada