SÈRIES GTC: AGOST 2021

Ja avisava el mes passat que els Jocs olímpics m'absorbeixen bastant i que probablement l'Agost seria un mes de poques sèries i molts esports, i així ha estat. 

Comencem amb Gossip Girl, el reboot del 2021. La sèrie segueix una mica el paper de l'original. Joves rics i pijos amb problemes del primer món. Aquesta vegada han intentat posa-hi una mica més de diversitat racial, sexual, però acaba resultant el mateix. Així que a priori si et va agradar la sèrie de la Selena i la Blair t'hauria d'agradar aquesta nova història però hi ha el factor que tenim 10 anys més i que les històries d'adolescents guapos i intensos ja no ens atrauen igual. Si en voleu saber més aquí us deixo la review del primer capítol.

Una altra sèrie que he començat aquest mes i que he gaudit bastant és Plan Coeur. A diferència de Gossip Girl aquesta comèdia francesa ja té un parell d'anys però em va aparèixer per la pàgina principal de Netflix i li vaig donar una oportunitat. Amb la premissa ja us podeu fer una idea: la protagonista està soltera i trista i les seves amigues per a animar-la decideixen llogar a un gigoló. (També vaig escriure una review que aquí us deixo).

I parlant de sèries europees amb capítols curts i poques temporades, aquest mes s'ha estrenat la nova de Valeria. La història segueix bastant amb el que podíem esperar. Si la primera temporada anava sobre com aconsegueix aquest tio guapo, bo i amb èxit que acaba de conèixer, aquesta segona va sobre com boicoteja una mica la relació per tal d'estar bé amb ella mateixa.

Bueno bueno i després de Valeria toca parlar de la sèrie que vaig veure després perquè el Sr. Netflix m'ho va aconsellar. Sabeu allò de "Porqué has visto _____"? Doncs just després d'acabar la sèrie de la Diana Gómez em va sortir recomanada Sex/Life i vaig decidir donar-li una oportunitat. La cosa comença bé perquè està protagonitzada per Sarah Shahi que és la Reese a Life, personatge que m'encantava. I ja està, tot ho bo acaba aquí. La sèrie és una porno masclista sense cap mena de sentit (perdoneu la redundància). No cal ni que mireu el tràiler. Un altre dia si voleu us faig un post sobre que n'opino de l'algoritme de Netflix.

Després de tal decepció per no saber trobar una sèrie mitjanament bona vaig decidir tornar a mirar The O.C.. En èpoques dolentes sempre va bé tornar a la zona de confort. I no és per posar-me nostàlgica però ja no es fan sèries com aquestes. La música, l'encaix de les històries del pares i els fills, l'humor fi, les temporades llargues... 27 capítols té la primera temporada!!! 27 capítols de 42 minuts cadascun. Això si que són bones sèries per fer marató, llàstima que no estiguin en cap plataforma.