La pantalla gran està clar que ha
fet la seva feina en aquest àmbit. Deixant apart les cançons principals de les
bandes sonores que ens han marcat (que són moltes), n’hi ha d’altres que en
principi eren menys importants i tot i així tothom recorda.
Un exemple seria Super Freak de
Rick James. Ballar aquesta cançó és una feina que només pertoca a la Little
Miss Sunshine i família.
Hi ha cançons que la televisió no
podrà tornar a utilitzar mai més. No perquè literalment no pugui, sinó perquè
en el nostre interior aquella cançó l'associem amb un altre moment, una
altra escena, aquella que ens va marcar i que sempre recordarem.
No em refereixo als clàssics i
evidents, que també, sinó a cançons que, aparentment, no volen marcar a ningú
però pel dramatisme del moment o pel que sigui no passen inadvertides. Com queaquest és un tema que em fascina fa temps ja vaig escriure sobre com algunes d'aquestes cançons que havien fer de l'escena memorable com: Chasing cars a Grey’s Anatomy o Same Love a The Fosters.
NCIS no és una sèrie que es
caracteritzi pels seus moments dramàtics. Generalment els seus capítols es
centren en els homicidis de marines i la vida de les persones que estan
investigant. Però de tant en tant, sobretot abans de les vacances de Nadal i a
finals de temporada, es colen alguns capítols dedicats a algun membre de
l’equip dels navy. A Heartland en
Gibbs recorda com va conèixer a la mare de la seva filla mentre de fons
escoltem a Michael Buble cantant Lost.
Aquí és la primera vegada que escoltem l’origen de les regles del agent molt
especial i es per això que cada vegada que escoltem la cançó ens ve la imatge
de la noia pèl-roja.
Dir One Tree Hill i dir un sol
moment musical és pràcticament
impossible. Mark Schwahn va fer de la música un personatge més del drama
juvenil i la va introduir sobretot a través de la Peyton. Música, imatge i guió
es van unir per a fer una excel·lent escena en el capítol We all fall down. En l’obertura del quart capítol de la vuitena
temporada veiem la pista de basquet al costat del riu, les gotes de suor caient
al terra, en Nathan entrenant, i a mesura que sonen els xiulets d’en Ryan
Tedder la Haley escriu una carta posant al dia a en Lucas. Mentre escoltem el Good Life de OneRepublic veiem les
trucades al centre d’ajuda i la Brooke visitant a la seva mare a la presó, tot
sembla que hagi de ser irònic.
Una versió de Forever Young ha marcat a Parenthood i
a tots els seguidors de la sèrie, i per estrany que sembli la cançó dels crèdits
no és la resposta correcta. En l’últim capítol de la sèrie que porta per nom May God bless and keep you always (la
primera frase de la cançó) la Camille troba a en Zeek mort mentre descansava
tranquil·lament en una butaca de casa seva i després de veure que el patriarca
no respon entra d’una forma subtil i molt apropiada una versió lenta cantada i
tocada per Rhiannon Giddens and Iron & Wine. Aquesta versió contrasta amb la
que habitualment escoltem a l’inici de cada capítol i ens demostra com el ritme
de la música ens pot influenciar en el nostre estat d’ànim.
Una de les escenes més emotives
de Suits no podia anar acompanyada de qualsevol banda sonora. En el quart
capítol de la cinquena temporada en Harvey accepta la marxa de la Donna i li
dóna les gràcies per aquests dotze anys, i mentre nosaltres agafem aire per a
contenir les llàgrimes d’emoció en Taylor Ward comença a cantar la primera
estrofa de la seva versió de The
Scientist. Veure en Harvey marxar caminant pel passadís acompanyat pels
acords d’aquesta cançó preciosa fa que no pugui evitar començar a plorar.
Pel final deixo la més recent.
Gilmore Girls va tornar després de bastants anys cancel·lada gràcies a Netflix.
De nou es tracta d’una sèrie sense especial importància a les cançons, de fet
amb els la, la, la que sonen entre
escenes i les cançons del trobador del poble sembla que la part musical quedi
coberta. Ara bé, en l’últim capítol de A year in the life les coses canvien. La
Rory està a Stars Hollow quan sentim “In Omnia Paratus”, tres homes amb
màscares han viatjat fins a Connecticut per a una reunió de la Brigada de la
Vida i la mort. Acompanyats per With a
little help from my friends els ex-alumnes de Yale juguen pels sostres de
Stars Hollow, malgasten els diners, ballen tango i segueixen sent unes
criatures. Bona música, bona imatge, bona lletra i ni tan sols cal guió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada