Ja hem dit adéu al 2018 i tothom us està colant un Top10 de millors cançons, Top20 de millors pel·lícules, Top50 de millors llibres... I jo no seré menys!
Per no donar tant la llauna aquí teniu un Top5 dels posts amb més visites de l'any passat!
A finals de Novembre vaig escriure el que ja és la 3a edició de "Cançons que no es poden repetir". En aquella entrada parlava d'aquelles bandes sonores de sèries que ens han marcat i que ja sempre associarem a un moment concret. Aquesta vegada vaig parlar de Lost de Michael Buble, Good Life de OneRepublic, Forever Young versionada per Rhiannon Giddens and Iron & Wine, The Scientist cantada per Taylor Ward, i With a little help from my friends de The Beatles.
El passat 4 d'abril feia just un any que s'havia estrenat el retorn de Prison Break i vaig considerar que era un bon moment per escriure una mica d'història d'una de les meves sèries preferides. Sobretot era un post amb esperança de cara a una sisena temporada que encara no s'ha fet oficial però que una mai perd els ànims.
La sèrie de Freddie Higmore ha estat sense cap mena de dubte l'estrena de la temporada passada. Des del primer dia que ha obtingut molt bons resultats i la seva renovació era una de les notícies més esperades. De fet no només als Estats Units ha sigut un drama de gran èxit, a Espanya Telecinco la va estrenar a mitjans de Juliol i va enregistrar unes xifres d'audiència espectaculars que arribaven fins al 25% en el seu primer dia.
Ha sigut l'única recomanació que he escrit en tot l'any però l'heu aplaudida com si fos Jesucrist entrant a Jerusalem (perdó per la referència). Es tracta d'una sèrie atrevida, revolucionaria i necessària, busqueu on busqueu no trobareu res per l'estil. Creada per Amy Sherman-Palladino ens presenta una dona jueva que viu a Nova York a finals dels anys 50 i que de cop i volta la seva vida fa un gir i es converteix en una humorista de stand-up. De debò que si no l'heu vist ESTEU TARDANT!
El 18 de Febrer és el dia internacional de la síndrome d'Asperger i vaig escriure un post que parlava de diversos personatges de sèries que tenien aquesta síndrome o bé que els seus creadors s'havien inspirat en aquesta. La Temperance Brennan, en Sheldon Cooper, en Sherlock Holmes, el Dr. House, el Toni de Polseres Vermelles o el Max Braverman són els qui he trobat que porten aquest trastorn a la petita pantalla.
PD: D'aquí pocs dies tindreu el resum de tot l'any que faig habitualment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada